El genocidi de Rwanda

La crisi de Rwanda va adquirir rellevància internacional amb la mort dels caps de Govern de Rwanda i Burundi.
La situació es va interpretar com el resultat d'un enfrontament ètnic, sense buscar altres explicacions. La comunitat internacional ha demostrat la seva manca d'institucionalització per intervenir en crisi en què es barregen les deformacions històriques del colonialisme, la competència interna pels recursos i les regles del mercat global. L'organització regional (OUA) no té ni mitjans ni consens per intervenir, l'ONU s'ha vist atrapada en les contradiccions dels membres del Consell de Seguretat i els governs que podrien haver intervingut, ho han fet cautelosament o de forma oportunista. Van ser les ONG i les congregacions religioses les que van tractar de solucionar parcialment els desastres del conflicte, però seria molt greu que la comunitat internacional, a través de l'ONU, descuidar les seves obligacions en els estats fràgil.Arran de l'assassinat dels presidents de Rwanda i Burundi, Juvenal Habyarimana i Cyprien Ntaryamira, respectivament, es va iniciar una contesa entre les dues ètnies majoritàries de Rwanda on la violència va arribar a límits difícils d'imaginar.
Després del homicidi dels dos presidents centreafricans, l'exèrcit ruandès (de majoria hutu) i milícies armades i organitzades d'hutus radicals, els interhamwe, van iniciar l'assassinat selectiu contra tutsis i hutus moderats.
Història de Rwanda.

En el segle VI a.C. els twas, pigmeus caçadors, penetren en les muntanyes boscoses de Rwanda i es len allà de manera permanent. Un mil.lenni més tard, cap al VI dC, agricultors hutus comencen a arribar a la regió ia establir-se de forma sedentària, convivint amb els twas en pau. Cent anys després, i ja en el segle XII i XIII de manera més clara, ganjeros tutsis arriben a Rwanda provinents dels voltants (principalment de l'actual Uganda). També aquests últims es len a la zona i al segle XIV passen a formar part d'una comunitat formada per twas (caçadors), hutus (agricultors) i tutsis (ramaders). La convivència entre les dues últimes ètnies va ser simbiòtica durant un temps fins que a partir del segle XVI, els principals caps tutsis inicien unes campanyes militars contra els hutus, acabant amb els seus prínceps, als quals, de forma cruel i simbòlica, van tallar els genitals i els van penjar en els tambors reals buscant humiliar els seus contrincants i recordar-los que aquests, els hutus, eren súbdits dels tutsis.

Tot i el domini dels tutsis, les diferències socioeconòmiques no estable molt pronunciades. Encara que el pertànyer a una o altra ètnia definia el estatus social, un hutu, per exemple, podia ascendir de classe si posseïa les suficients propietats, però, ja havia començat una relacción de vassallatge dominada per l'ètnia menys significativa en la zona, els tutsis, amb un 14% de la població.

Història de Rwanda.

En el segle VI a.C. els twas, pigmeus caçadors, penetren en les muntanyes boscoses de Rwanda i es len allà de manera permanent. Un mil.lenni més tard, cap al VI dC, agricultors hutus comencen a arribar a la regió ia establir-se de forma sedentària, convivint amb els twas en pau. Cent anys després, i ja en el segle XII i XIII de manera més clara, ganjeros tutsis arriben a Rwanda provinents dels voltants (principalment de l'actual Uganda). També aquests últims es len a la zona i al segle XIV passen a formar part d'una comunitat formada per twas (caçadors), hutus (agricultors) i tutsis (ramaders). La convivència entre les dues últimes ètnies va ser simbiòtica durant un temps fins que a partir del segle XVI, els principals caps tutsis inicien unes campanyes militars contra els hutus, acabant amb els seus prínceps, als quals, de forma cruel i simbòlica, van tallar els genitals i els van penjar en els tambors reals buscant humiliar els seus contrincants i recordar-los que aquests, els hutus, eren súbdits dels tutsis.
Ja al segle XIX, els reis tutsis havien reforçat el seu domini. La millor organització del clan reial Nyiginya dominava tot el país, el que va provocar una casta militar i social composta per tutsis i que excloïa a la majoria de l'ètnia hutu. Va ser en aquest segle, arran d'aquestes circumstàncies, quan ja sí, es va crear una estructura socioeconomia classista que augmentaria durant aquest segle a causa de la colonització europea, alemanya en primera lloc (1897-1916) i després, per mandat de la Societat de Nacions, belga, a causa de les sancions imposades a Prússia. La influència occidental, a través de la introducció artificial pels belgues d'un carnet ètnic (1934) que atorgava als tutsis major nivell social i millors llocs en l'administració colonial, va acabar institucionalitzant definitivament les diferències socials. Mentrestant, els pigmenos twas, van gaudir d'un relatiu bon tracte per part de l'ètnia tutsi que considerava els caçadors de les muntanyes per sobre dels hutus en la piràmide social.

Amb la colonització belga, el sistema sociopolític es va reforçar encara més a favor de l'ètnia dominant: els tutsis. La necessitat d'una expansió colonial consensuada va dividir el continent africà en zones dominades pels països europeus que van reforçar a uns grups o altres depenent dels seus interessos. Quan l'administració belga va considerar que les reivindicacions tutsis eren desmesurades, va canviar de comportament i va començar a donar suport a la majoria hutu. Finalment, la rivalitat entre els dos grups es va aguditzar amb la creació, per iniciativa belga, de diversos partits polítics sobre bases ètniques: la Unió Nacional Rwandesa (UNR), de tendència antihutu, la Unió Democràtica Rwandesa (RADER), el Partit del Moviment d'Emancipació Hutu (Parmehutu) i la Avocació per a la Promoció Social de les Masses (Aprosoma) d'orientació antitutsi. Malgrat tot, s'ha de ressaltar un esforç positiu dels europeus (la majoria, dels missioners europeus) per humanitzar el sistema social amb noves normes que limitaven el comportament injust i l'explotació d'uns per part d'altres.

A meitat de segle XX, el 1958, després que un grup hutu amb estudis redactés un manifest reclamant un canvi social, des de la cort reial es va respondre amb un document que, entre altres coses, deia el següent:

"Podria preguntar-se com els hutus reclamen ara els seus drets al repartiment del patrimoni comú. De fet, la relació entre nosaltres (tutsis) i ells (hutus) han estat sempre fonamentades sobre el vassallatge, no hi ha, doncs, entre ells i nosaltres cap fonament de fraternitat. Si els nostres reis van conquerir el país dels hutus matant els seus reietons, i sotmetent així als hutus a la servitud, com ara poden pretendre ser els nostres germans? ".

Davant aquesta posició dels governants tutsis, es van posicionar persones com el bisbe Perraudin, que va ser determinant en el procés d'emancipació hutu. En la seva carta pastoral del 11 de ferebro de 1959, ho manifesta clarament:

"La llei de la justícia i de la caritat demana que les institucions d'un país assegurin realment a tots els seus habitants els mateixos drets fonamentals i les mateixes possibilitats de promoció humana i de participació en els afers públics. Les institucions que consagrin un règim de privilegis , favoritisme, proteccionisme, bé sigui per als individus o per als grups socials, no són conformes a la moral cristiana. "

Aquest és potser el punt d'escissió històric més important. A partir d'aquí, l'ètnia hutu comença, de manera meditada, a intentar soscavar el poder dels tutsis per arribar a un millor repartiment de la riquesa. Un incident l'1 de novembre de 1959 entre joves tutsis i un dels líders hutus es va convertir en l'espurna d'una revolta popular, en la qual, els hutus van cremar propietats tutsis i van assassinar a diversos dels seus propietaris. L'administració belga, durant dos anys d'enfrontaments de baix nivell entre uns i altres, va comptabilitzar un total de 74 morts, dels quals, però, 61 eren hutus assassinats per noves milícies tutsis que pretenien acabar amb el moviment revolucionari, el qual va respondre amb més força davant la repressió i, durant els dos anys següents, al voltant de 20.000 tutsis van morir assassinats. Davant d'aquesta espiral de violència, el 31 maig 1961 l'ONU va proclamar una amnistia després de comprovar que els enfrontaments s'agreujaven i la majoria hutu ja havia provocat l'exili d'uns 150.000 tutsis. Aquell mateix any, Rwanda, liderada per la població hutu s'independitza de Bèlgica. Aquest moment va ser aprofitat per l'ONU per exigir l'organització d'un referèndum sota la vigilància d'observadors. El resultat va ser d'un 80% del NO a la continuïtat de la monarquia tutsi, la qual cosa va obligar els governants a acceptar la República, provocant exili de milers de tutsis partidaris del sistema vigent monàrquic i contraris a concedir el poder a l'ètnia hutu. Els exiliats de curta edat d'aquell moment, amb el pas dels anys, s'arribarien a convertir en els fundadors del Front Patriòtic Rwandès, que ocuparia un lloc important en la guerra de Rwanda de 1990 a 1994.

Grégoire Kayibanda va ser el primer president d'una Rwanda alliberada del domini colonial. Les dades de creixement econòmic i estabilitat social eren esperançadors. Malgrat les diferències acumulades durant segles, tutsis i hutus aconseguien conviure sense arribar a enfrontaments generalitzats. La massa camperola accedia a l'ensenyament i el país, sense massa recursos, progressava. Tanmateix, els tutsis partidaris del règim monàrquic a l'exili es van organitzar en els països limítrofs i van llançar diversos atacs contra el govern Rwandès, sense gaire èxit. L'odi entre partidaris de la república, de majoria hutu, i partidaris del règim anterior a aquesta, principalment de l'ètnia tutsi, augmentava i tot i que encara, al principi de la dècada dels 70, l'enfrontament no era exarcerbado, ja s'estava forjant una divisió ètnica pronunciada que produiria conflictes majors.

Malauradament en 1972 es van produir unes terribles matances al veí Burundi: 350.000 hutus van ser assassinats per tutsis i això va provocar, definitivament, un sentiment anti-tutsi per part de la majoria de l'ètnia hutu a l'interior de Rwanda. La població va començar a exigir al seu president Grégoire Kayibanda mà dura contra la abans classe dominant al país i la resposta insatisfactòria per part del president i els casos de corrupció en el govern, van provocar el cop d'estat del general Habyarimana (d'ètnia hutu) , el juliol de 1973.

Malgrat la seva irrupció antidemocràtica en l'escena política, el govern del general va realitzar una bona gestió del país fins a la segona meitat dels 80, comptant amb el suport logístic i militar de França. També va prendre la iniciativa d'una reconciliació nacional. Aquestes dades són confirmats pel Banc Mundial, que presentava a Rwanda com a model de desenvolupament a l'Àfrica subsahariana durant la dècada dels 80, i per Amnistia Internacional, que el 1990, donava com satisfatorio el respecte dels drets humans. Tot i que la tensió entre partidaris d'un costat i altre es va mantenir durant els 17 anys següents al cop d'estat de Habyarimana, aquest, havia aconseguit apaivagar els uns i els altres cedint, sobretot, que el control financer del país es concentrés en mans tutsis, el que demostra que, malgrat les acusacions per part dels exiliats tutsis de no ser permesos de tornada al país per la seva ètnia, aquests comptaven, de nou, amb una posició de poder. A més, durant alguns anys, l'FPR s'havia internat a Rwanda de manera clandestina i havia reclutat a molts joves tutsis per tot el país per rebre una formació ideològica i militar i constituir brigades secretes, disseminades massivament pels turons. Aquest fet és recordat per Tito Rutaremara, ideòleg de l'FPR: "cap al final del 87, s'havien constituït 36 cèl lules del Front a l'interior del país".

Factors econòmics externs, com el descens del preu del cafè, principal producte d'exportació, i altres interns, sobretot la corrupció en el nord del país (lloc de procedència de Habyarimana) van començar a provocar noves tensions en la segona meitat de la dècada de els 80. El cada vegada pitjor estat de la situació econòmica i l'acusació dels tutsis exiliats de no ser permesa la seva tornada al país, van ser les raons principals que van provocar la Guerra de Rwanda.